dijous, 6 de juny de 2013

La veritable cara d'August Armengol? Article d'opinió del Rubén Suan

La veritble cara d'August Armengol?





 August Armengol és regidor a l'Ajuntament del Vendrell, des de l'any 2003, pel partit racista i feixista Plataforma per Catalunya (PxC). El número 2, a nivell nacional, d'aquest partit d'extrema dreta s'ha caracteritzat per fer servir un discurs demagògic i xenòfob, culpant a la immigració de tots els mals possibles per tal d'aconseguir rèdit electoral.

Però la pregunta és: August Armengol es creu el seu propi missatge o simplement és una eina per arribar al poder? Quines intencions té? Quin és el seu objectiu?

August Armengol Rofes, segons les dades biogràfiques que apareixen a la web de l'Ajuntament (http://www.elvendrell.net/dades-biografiques/3097.html), va néixer a Barcelona el 1958. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i especialista en Pediatria per la Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica).

És germà d'en Carles Armengol Rofes que del 1999 al 2003 va ser regidor a l'Ajuntament del Vendrell, en aquest cas pel Partit Popular. Durant aquella legislatura va formar part de l'equip de govern d'en Benet Jané, ja que CiU governava amb el suport del PP. Una dada important, des del meu punt de vista, és que en Carles Armengol és un dels principals exponents de l'especulació immobiliària al Baix Penedès. És propietari, entre altres, de Finques Armengol, una de les empreses immobiliàries més conegudes del Baix Penedès.

Tot i que, com ja he dit, l'August Armengol és conegut per ser un dels líders de la ultradretana PxC, el pediatra vendrellenc ja havia participat de la vida política anteriorment. L'any 2000, tres anys abans de ser escollit regidor, havia encapçalat la candidatura del GIL (Grupo Independiente Liberal), a les eleccions al Congrés dels Diputats per la província per Tarragona.

El GIL va ser un partit polític fundat a Marbella, l'any 1991, per Jesús Gil i Gil, empresari conegut per ser el president de l'Atlético de Madrid. Aquesta formació política es postulava com una tercera via alternativa al PP i PSOE. L'any de la seva fundació va obtenir la majoria absoluta, amb un 65'68% dels vots, a les les eleccions municipals a Marbella.

En l'època en que l'Armengol es va presentar pel GIL, aquest partit venia d'obtenir bons resultats a les eleccions municipals de l'any 1999, allà on s'havia presentat (principalment ciutats de la província de Cadis i Màlaga: Benalmádena (6'93%), Fuengirola (13'73%), Benahavís (14'38%), Mijas (16'72%), Melilla (25'93%), San Roque (27'25%), Manilva (34'55%), Ronda (35'4%), Estepona (39'59%), Ceuta (38'15%), Casares (39'01%),  Marbella (53'3%) i La Línea de la Concepción (56'8%)).

Era tal la dinàmica guanyadora del GIL que, a l'acte de presentació de les candidatures tarragonines al Congrés i al Senat, en Tomàs Salas i Villalonga, coordinador del GIL a Catalunya i cap de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats, es permetia assegurar que “el GIL és un partit guanyador i no desembarcarà a Tarragona per perdre” (Diari del Baix Penedès de 4 de febrer del 2000). Fins i tot en “Tothosap”, a la seva popular secció del diari baixpenedesenc d'aquell mateix dia alertava: “Compte que arrasen a tot arreu”.

August Armengol comentava en aquell mateix acte de presentació que “el GIL serà un revulsiu en aquestes eleccions i un nou factor d'il·lusió per a tots aquells que l'han perduda. El GIL també cercarà el vot de tots aquells indecisos que no voten ben bé per ningú, sinó que voten simplement perquè no surti el partit contrari”. Tanmateix anunciava que el nombre de simpatitzants que estaven sorgint permetria presentar llistes, per les municipals de 2003, a tres municipis del Baix Penedès: Calafell, Santa Oliva i El Vendrell.

El Diari del Baix Penedès de 25 de febrer del 2000, a la seva pàgina número 10, informa que el GIL havia començat la pre-campanya electoral al Mercat de Calafell. Allà explicaven que no realitzarien campanya electoral sinó únicament un acte central a Barcelona, amb la presència de Jesús Gil, i una botifarrada popular a Colldejou (Baix Camp). Armengol ho justificava dient que “no farem campanya amb pancartes, confiem en el vot intel·ligent de les persones que es donen compte del frau electoral”.

Al Mercat de Calafell August Armengol també ens deixava la següent joia que considero que podria ser exemplificadora de quines podrien ser les seves intencions reals: “si tenim un suport important de vots a Calafell serà el motiu de presentar-nos a les municipals”, i afegia que “si és així farem de Calafell la Marbella del nord”.

És un bon moment per recordar que l'Ajuntament de Marbella, amb el GIL al capdavant, va protagonitzar un dels escàndols de corrupció urbanística més coneguts de l'estat espanyol: el cas Malaia. Les investigacions, que van començar el 2005, van finalitzar amb múltiples detencions a partir del 2006 i amb el consistori dissolt i dirigit per una comissió gestora.

Si a tot plegat sumes que, com ja he dit anteriorment, en Carles Armengol era propietari de diverses empreses immobiliàries, la combinació resulta explosiva. També considero important explicar que en Xavier Salvadó, l'altre regidor del PP a l'Ajuntament del Vendrell en aquell moment, era regidor d'Obres Públiques al govern CiU-PP. Carles Armengol i Xavier Salvadó no només compartien afiliació política, sinó que eren socis en diversos negocis urbanístics. Per tremolar.

En un article d'opinió titulat “La Marbella del norte”, que apareixia al Diari del Baix Penedès de 3 de març del 2000, Joan Antoni Martos, veí de Calafell, deia: “La elección del mensaje que el candidato lanza sobre Calafell, al asegurar que nuestro municipio puede llegar a ser “la Marbella del norte” si deja en manos del GIL la dirección de los asuntos municipales, no es una elección baladí, seguramente, bien asesorado, Armengol siembra en un terreno en el que conoce que tiene unas ciertas posibilidades de que los mensajes del GIL sean bien acogidos. El gilismo se presenta y triunfa en mayor medida en aquellos lugares en los que la administración municipal no consigues satisfacer suficientemente las necesidades de descontentos electores, necesidades cada día más cambiantes, y donde la alternancia en el gobierno de los principales partidos tradicionales no ha conseguido perfilar un modelo de futuro claro para la localidad en cuestión. Si a ello añadimos la situación geográfica de Calafell y las todavía inmensas posibilidades de crecimiento y urbanización que ofrecen sus tres núcleos, especialmente Segur, podremos visualizar las motivaciones políticas que señalan a Calafell como posible objetivo del GIL”.

La setmana següent August Armengol responia, fent servir el mateix mitjà, amb un article que portava el títol “El mite del GIL” que signava com a coordinador provincial, i on donava unes pinzellades del tarannà de la seva formació política: “El GIL pretén gestionar els recursos nacionals com una empresa, que serà lliberal en la creació de riquesa. L'objectiu, tot superant els models actuals, és assolir l'harmonia social. És un partit independent de qualsevol força de pressió i que proposa el model de gestió empresarial de la cosa pública enfront del model de gestió burocràtica que representen els partits tradicionals. El GIL no és de dretes ni d'esquerres, simplement resol els problemes de la manera més adient en cada cas”. Per acabar afegia que “el GIL es presenta a aquestes eleccions perquè al Parlament espanyol es parli clar, desenmascarant els pactes que només beneficien els de sempre, perquè els ciutadans se s'assabentin de veritat, dels embolics i corrupteles. Per exigir als partits tradicionals que compleixin totes les seves promeses sistemàticament incomplertes. Per retornar la il·lusió al 40% de les persones que ja no voten, frustrats i desencantats per l'engany dels partits polítics que només volen els vots per utilitzar-los en el seu propi benefici. Confiem en el vot intel·ligent de les persones que es donen compte del frau electoral i afirmem que el vot útil és el vot per al GIL perquè no ens vendrem ni pactarem amb ningú”.

Durant la campanya podem observar part del missatge demagog que el caracteritzarà posteriorment, així com l'atac a ultrança als partits tradicionals. La realitat, però, és que no he trobat cap referència ni comentari cap a la població immigrant. Ni rastre del que poc després es convertiria en el seu leivmotiv.

La pregunta que qualsevol es podria fer és: com és que una persona que l'any 2000 es presenta pel GIL a unes eleccions, sense parlar en cap moment de la immigració, dos anys després ja és el cap visible d'un partit racista i feixista com PxC? Com és que passa de plantejar la possibilitat de presentar llistes del GIL, a tres municipis del Baix Penedès, inclòs El Vendrell, a a encapçalar la candidatura del partit de l'Anglada en aquelles mateixes eleccions?

La resposta es podria basar en dos factors a tenir en compte.

Primerament el fracàs de la candidatura del GIL, que ell encapçalava, a les eleccions al Congrés dels Diputats d'aquell any 2000. El GIL només obtenia 455 vots a tota la província de Tarragona, el 0'14% del total. A Calafell, la que havia de ser la seva Marbella del nord, rebia 12 vots (0'2%), al Vendrell n'aconseguia 32 (0'29%) i a Santa Oliva, l'altre municipi on volia presentar candidatura i d'on era Albert Bolet, el candidat del GIL al Senat per Tarragona, obtenia 4 vots (0'37%).

Tanmateix  la darrera dècada del segle XX veu l'aparició, gairebé a tota Europa, de formacions d'extrema dreta, que comparteixen la crítica als partits tradicionals i el rebuig a la població immigrant i que aconsegueixen, en alguns llocs, aconseguir bons resultats electorals i condicionar la vida política al seus països. Sobre aquest tema és molt interessant llegir la tesis doctoral d'Aitor Hernández-Carr (http://aitorcarr.wordpress.com/2013/05/15/279/).

Alguns exemples són el Parit de la Llibertat austríac, liderat per Jörg Haider, que a les eleccions generals de 1999 obtenia el 26'9% dels vots i es convertia en la segona força política del país. També el Front Nacional francés de Jean-Marie Le Pen, que l'any 2002 arribava a la segona volta de les presidencials.

A Catalunya, l'any 2001 Josep Anglada funda Plataforma Vigatana, organització xenòfoba, per tal de presentar-se a les eleccions municipals de Vic, i que seria l'embrió de la futura PxC de la qual tots i totes ja en coneixem la història.

Podria ser que l'interès real d'August Armengol sigui, únicament, arribar al poder i que en aquest camí no li importi massa quin sigui el mitjà? Seria molt estrany pensar que, davant la dinàmica que portava el GIL, Armengol pensés que aquesta era una via per aconseguir el seu objectiu? Seria agosarat pensar que, davant el fracàs del GIL, i davant l'èxit que estaven obtenint els partits de caràcter xenòfob a Europa, Armengol apostés per aquesta nova via que a Catalunya volia impulsar PxC? I això obre una altra pregunta: Armengol es creu tot allò que diu i fa o simplement fa el paper que li interessa?

Preguntes totes de difícil resposta però que cadascú tregui les seves conclusions. De totes formes, considero que és indiferent si fa servir el racisme per convicció o per interès, ja que el resultat final és el mateix.

Rubén Suan

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada